Jacinto Rodríguez, sempre a la canya

En Jacinto Rodriguez, patró del Duende i soci del CNAM; ha estat amb 87 anys, el participant més veterà de la darrera edició de la Copa del Rei. I no només això sinó que ha participat a totes les 37 edicions que s'han disputat a la badia de Palma.

L'especialista de vela de La Vanguardia, Suso Pérez el va entrevistar i li va dedicar una crònica durant els dies de la Copa del Rei. L'energia de Jacinto Rodriguez queda perfectament reflexada en la seva voluntat d'arribar a competir fins a l'edició número quaranta que celebrarà amb els seus noranta anys.

Jacinto Rodríguez a la roda del Duende , un TP52 amb el que competeix en la classe IRC1(Foto Maria Muiña / La Vanguardia)) — Jacinto Rodríguez a la roda del Duende , un TP52 amb el que competeix en la classe IRC1
(Foto Maria Muiña / La Vanguardia))

Jacinto Rodríguez, siempre al timón,
text original de Suso Pérez.

Jacinto Rodríguez és una llegenda entre els navegants solitaris espanyols. Als seus 87 anys, l'armador d'Arenys ha participat en totes les edicions de la Copa

Hi ha títols a la Copa del Rei Mapfre que li pertanyen per dret propi a Jacinto Rodríguez. L'armador i patró d'Arenys de Mar és, als seus 87 anys, el més veterà participant en la competició que organitza el Reial Club Nàutic de Palma. Però, a més, ha pres part en les 37 edicions de la Copa del Rei, totes les disputades fins ara. "I espero arribar a les 40, que serà quan compleixi 90 anys", puntualitza amb bon humor.

Estima la mar. Tant, que és una llegenda entre els navegants solitaris espanyols des que, allà pels anys 80, prenia part en les competicions amb velers d'unes mides, sempre batejats com Duende, que semblava impossible que pogués manejar un home sol. Especialment un IMS 50 amb què va competir durant dues dècades

Fa tres anys va donar un bon ensurt a tots els que formen part d'aquest esport. I especialment a la seva família. Quan realitzava la travessa de la península a Mallorca, per prendre part a la Copa de 2015 amb el seu actual Duende, un TP52 de 15,6 m d'eslora adquirit el 2014, va caure al mar, de nit, a unes vuit milles de l'illa de Dragonera. Durant una maniobra, amb un vent que va arribar a pujar fins als 35 nusos i mala mar, el veler va trabujar inesperadament, la botavara va colpejar al patró al cap, provocant-li una ferida sobre la cella dreta, i, en la caiguda, es enganxar una cama amb un dels candelers (els petits pals que subjecten les baranes), la qual cosa li va causar també un tall seriós al panxell.

Quan la tripulació, de la qual formaven part el seu gendre i el seu nét, es va adonar del que havia passat ja havia transcorregut massa temps com per localitzar-lo la vista.

El rescat va ser complicat. Va estar unes cinc hores al mar, mantenint-se a la superfície mentre seguia sagnant. De seguida es va activar el dispositiu de recerca per part de Salvament Marítim i ell va poder veure com arribaven els helicòpters sobrevolant la zona, encara que a certa distància d'on es trobava, ja que, entre la imprecisió del moment de l'accident i l'efecte del fort mar i el corrent que l'arrossegava, estava més lluny de la costa del que es calculava.

Finalment, quan ja es feia de dia, un dels helicòpters va aconseguir albirar-lo i donar la seva posició. Fins allà es va desviar un veler de gran eslora que navegava rumb a Eivissa i el va pujar a bord. Després, encara va haver de saltar de nou a l'aigua perquè un dels helicòpters de salvament l'hissés i el traslladés ràpidament a l'hospital de Son Espases de Palma.

En cap moment va perdre la calma i la serenitat. Els periodistes encara recordem com ens va explicar que, en un moment determinat, mentre intentava donar-li l'esquena a les onades perquè no li piquessin a la cara, va pensar en treure's el rellotge, que notava que li pesava molt al canell. Però al final va decidir no fer-ho, "perquè, si m'ofegava, almenys seria una forma de reconèixer el cos".

No ha tornat a fer la travessa en la seva cita amb la Copa del Rei, més que res perquè la seva família no torni a viure moments d'angoixa. La seva esposa, Inés Mansilla, va passar aquella matinada el pitjor moment de la seva vida, però ella més que ningú va saber de què li parlaven els rescatadors quan li van dir: "El seu marit no és un home, és una roca".