El Club Nàutic d'Arenys de Mar se submergeix en els misteris del Titànic amb una xerrada del Museu Marítim

El Club Nàutic d'Arenys de Mar se submergeix en els misteris del Titànic amb una xerrada del Museu Marítim

11.04.2016 - Unes 40 persones van assistir el dissabte 9 d’abril a la conferència ‘Titànic, tragèdia i mite’ que va impartir Toni Casals del Museu Marítim de Barcelona al Saló Social del Club Nàutic d’Arenys de Mar. La xerrada va comptar amb la presència de la recentment nova alcaldessa d’Arenys de Mar, Annabel Moreno, i membres de la regidoria de cultura de l’Ajuntament, a més dels socis del Club.

Toni Casals, un expert en la matèria i un apassionat del Titànic, va fer un repàs sobre la història que s’amaga darrere del segon dels tres transatlàntics de la companyia anglesa White Star Line en el seu viatge inaugural, que va enfonsar-se tràgicament l’any 1912 en xocar amb un iceberg durant la quarta nit de la travessia.

Tal com indica el títol de la conferència, el Titànic és, abans que res, una tragèdia i un mite. Començant pel seu nom –tots tres transatlàntics tenien una denominació mitològica– i acabant pel seu final, inesperat i devastador –dels 2.224 passatgers, en van morir més de 1.500–. Tant, que el seu sinistre s’ha convertit en un dels naufragis més famosos de la història.

Toni Casals va començar la conferència explicant les característiques físiques del Titànic, perquè a la seva època era un transatlàntic fora de sèrie, amb 269 metres d’eslora i 28 metres de mànega, que avui en dia equivaldria gairebé a tres camps de futbol. Podia assolir una velocitat màxima de 24 nusos i era literalment insubmergible gràcies a un sistema que duia incorporat. Diàriament gastava uns 53.000 litres d’aigua.

Es van fer poques fotografies del Titànic i les que es conversen van ser fetes amb una càmera com aquesta pel capellà Francis Brown. Al costat, uns perfums com els que devien utilitzar les senyores del Titànic, que Toni Casals va portar perquè ha dedicat bona part de la seva vida a la perfumeria.

Era una de les embarcacions més luxoses del moment, i la seva amplitud permetia albergar totes les instal·lacions possibles: cabines per primera, segona i tercera classe, menjadors, sales de fumadors, gimnàs (exclusiu per als passatgers de primera classe), piscina i fins i tot banys turcs, que ara estan reproduïts en un museu de Belfast (Irlanda).

Era també un vaixell singular, perquè de les quatre xemeneies que tenia, només tres funcionaven per despendre els gasos de vapor i la darrera era de ventilació (quelcom inèdit per una embarcació d’aquestes característiques en aquella època).

El Titànic era una gran promesa. Va sortir definitivament d’Anglaterra pel port de Southampton i, a través de l’Atlàntic, havia d’arribar a Nova York per convertir-se en el primer transatlàntic en arribar a Estats Units. Aquest objectiu es va convertir en la seva condemna.

A la sala de fumadors –que Toni Casals va projectar a la pantalla per ambientar-nos en la situació– l’armador i el capità van discutir sobre la velocitat del Titànic. Malgrat que el capità va aconsellar lentitud perquè hi havia avisos de gel, la velocitat no es va reduir. S’havia d’aconseguir l’exclusiva.

Maqueta amb la reproducció a petita escala d'un dels bots salvavides del Titànic.

Així va ser com la nit del 14 al 15 d’abril de 1912 el Titànic va xocar amb un iceberg, fet que va provocar la seva destrucció i enfonsament. Durant més de dues hores, els passatgers a bord van lluitar per salvar la seva vida. Començant per les dones i els infants, van anar abandonant el vaixell amb els 1.000 bots salvavides, tenint preferència els passatgers de primera classe.

Però només 711 persones van sobreviure. La resta es va enfonsar amb el Titànic. Els músics van seguir tocant mentre s’enfonsaven, tal com reprodueix fidelment la pel·lícula Titanic de James Cameron. I el percentatge de mortalitat més elevat va recaure sobre la tripulació que treballava a les calderes, seguit dels passatgers de tercera classe.

Toni Casals va completar la conferència amb històries dels supervivents, en concret del bot número 3. Allà hi havia un matrimoni, Albert Adrian i Vera Dick. L’home es va salvar perquè s’havia disfressat de dona. També hi havia la dama que tenia una de les dues cabines més grans del vaixell, amb la seva criada. La criada havia recuperat les joies de la seva senyora després del naufragi, i com a recompensa la dama les hi va regalar.

Altres històries van ser més tristes. Entre els supervivents espanyols, hi havia una dona que havia perdut el seu marit a la tragèdia. Precisament aquell viatge formava part de la seva lluna de mel.

L’expert del Museu Marítim va afegir algunes anècdotes que ens van fer pensar una altra vegada en el títol de la xerrada. Qui es creu que el violí d’un dels músics va ser l’únic que es va poder recuperar de la banda? Quina part de la història que coneixem és un mite i quina part és una evidència?

El 2012 es va celebrar el centenari de la tragèdia del Titànic i el Museu Marítim, igual que moltes altres entitats, va celebrar-ho amb una gala. Com no podia ser d’altra manera, el restaurant va servir el mateix menú que l’últim àpat que s’havia servit a bord del Titànic, abans de caure en la immensitat del mar.

Featured
unnamed (64).jpg
Gran Premi Principat d'Andorra
unnamed (62).jpg
Un Castaween molt divertit
synera copa.jpg
Copa Synera amb meteo rigorosa
unnamed (63).jpg
L'estol ILCA al trofeu Cornudella del Balís
Activitats socials, Xerrades socialsGuest Userxerrades socials, activitat social, club nautic arenys de marComment